penamerican:

"Always do sober what you said you’d do drunk. That will teach you to keep your mouth shut." 

Happy Birthday, Ernest Hemingway!

penamerican:

"Always do sober what you said you’d do drunk. That will teach you to keep your mouth shut."

Happy Birthday, Ernest Hemingway!

VIATGE A MADRID (1 de 3)

Fa anys -no cal dir quants- treballava en una discogràfica estupenda i em trobava anant a Madrid un parell de cops al mes (o tres) acompanyant grups que venien a tocar.

Amb el to sorneguer del món de la música a la feina que feia n’hi deiem “fer de tour manager”, però donat que

1) no tinc carnet de conduïr

2) no sé tocar ni la pandereta per Nadal

3) no diferencio un jack d’un endoll

Les meves tasques es reduïen a acompanyar el grup a les entrevistes que els buscava jo previament (això sí que ho sabia fer) i portar-los a dinar a llocs ben bons i baratets. La resta d’aspectes tècnics de la gira els deixava en mans de la Providència que, com és sabut, sovint està millor capacitada tècnicament que els professionals del so que et vas trobant pel bars i sales de concerts del món.

 El fet és que, després d’anar a Madrid molt i molt durant un parell d’anys vaig deixar d’anar-hi tot d’una. La ciutat va quedar associada en el record a Moby Dick, les sales de concerts, els hotels rancis i les amistats que es fan en aquestes circumstàncies. Sobretot, Madrid estava associat a la música, a viure-la molt intensament.

image

(La Taberna Mozárabe. Aquest bar m’agrada molt i de la paret no hi penja cap pissara decorada amb motius tipogràfics.)

El Miquel Vilella ha tret un disc nou, això ja ho sabeu per que us ho dic cada dia a totes hores. Ell ha anat a Madrid més que no pas jo darrerament, el que no deixa de tenir gràcia, si t’hi pares a pensar. Tant amb aquest disc com amb l’anterior, a Madrid ens hi han tractat bé, i ens han deixat espai per explicar i escoltar la música. Hi hem anat un grapat de vegades i sempre a valgut la pena.

La darrera ocasió va ser aquesta setmana passada, quan vam arribar dignament en un AVE perfectament acondicionat. L’acondicionament del convoi no va evitar, malauradament, que arribés també amb una lleugera sensació de mareig i embotiment mental que va culminar en una relliscada al metro de les que fan història (cau el bitllet, faig un pas enrere a l’escala mecànica per mirar de re-enfilar-me al pis de dalt i recollir-lo, rellisco quan poso el peu a terra, caic de costat i em faig un blau amb la forma de península escandinava al maluc esquerre).

Com que no teníem feina fins al vespre, vam deixar les coses a lloc i vam sortir a buscar un algo per passar la tarda. La música present a cada pas que donàvem. Aquest “algo”, va ser una llarga passejada pel centre, recorrent els carrers que agafem habitualment i mirant d’entendre (en el meu cas) per que Malassanya semblava Williamsburg, i per que La Latina semblava Cobble Hill. Dic mirant d’entendre per que obviament no li he tret l’entrallat encara. Les pissarres i els jocs de tipografia (que també trobem a Reus, Alforja i Ciutat Vella) semblen una mica més ridículs, una mica més forçats al carrer Hortaleza que a Park Slope. 

Un bar decorat amb una pissarra negra i unes lletretes canviants, fletxes i símbols dels anys 50 al midwest em suggereix ben poca cosa a banda d’una certa sensació de pànic davant de la perspectiva de que em clavin 4 euros per un cafè.  Si és ridícul al lloc on pertoca (Manhattan) imagineu-vos com es veu d’absurda aquesta estètica en un lloc tan ranci i peculiar com el carrer Churruca.

 

(segueix demà)

Revetlla

Ahir celebràvem la revetlla de Sant Pere.

Vam passar-nos la tarda al balcó, guaitant i xerrant i en acabar vam pujar al terrat. Vam sopar coca amb recapte. Vam fer guerra de truites. Vam riure i ens van picar els mosquits.

Fins aquí la part costumista de l’anècdota.

El que va passar després va ser una mica màgic.

 El terrat dona just darrere de la prioral i tenim una vista privilegiada del Campanar. Cada any ens queixem una mica per queixar-nos quan “ens l’apaguen”. Vora les 12:00 tanquen les llums del Campanar i ens quedem pràcticament “a les fosques” . Ahir, però, la nit era molt clara.

Van marxar gairebé tots els convidats i ens vam quedar els cràpules al terrat, acabant-nos el que ens quedava a les copes, una mica massa cansats per parlar gaire amb la ràdio fent-nos companyia .

 Ens quedava un ditet de beguda a cada got, vam mirar el rellotge.  Eren gairebé les 4:00 del dematí, i ens havien passat per davant tots els programes musicals havuts i per haver, per que ens havíem quedat sense reproductor de CD tot just començar la festa. Vam arribar a l’acord silenciós amb el que s’han de tancar totes les vetllades festives com cal: ‘una cançó més, l’últim glop’.

image

4:05 AM.

- que sí això
- que si allò
- …
- calla!
- què?
- calla, calla!
- escolta!
- què?

I com si ens l’haguéssin enviat des del parallamps del Campanar… va sonar això per la ràdio:

"Somni al Port"

http://open.spotify.com/track/4AyI27BztrT2z8ywKjJyeb


http://www.catradio.cat/programa/1570/A-deshora
Al programa de la Magda Llurba A Deshora.

Màgic. Oi?

FE DE ERRATA

Com que els que em coneixen saben que jo no parlaria mai de si va haver “Ilustración en España” o no, us faig cinc cèntims del text íntegre sobre la meva experiència politica amb The Smiths que em van demanar per participar en el llibre  The Smiths: Música, Política y Deseo (http://www.erratanaturae.com/index.php/2014/the-smiths/) coordinat per sir Fruela Fernández.


Fa goig!

image


millionsmillions:

For every book lover who also values comfortable and stylish footwear, New Balance has announced a line of sneakers inspired by great American literature.

Me moro! Models de New balance inspirades en grans clàssics de la literatura nord-americana!